Cap de setmana d'autèntica aventura per gaudir de la neu al Parc Natural d'Aigüestortes. Vam fer dos recorreguts. Dissabte vam sortir d'Espot en direcció a l'estany de Sant Maurici. Aquest va ser el primer dia de raquetes per alguns dels socis que anàvem en aquesta excursió de cap de setmana sencer, deu en total. Fos una experiència nova o no, a tots ens va agradar la qualitat de la neu, que el Club s'havia encarregat de verificar uns dies abans. És un plaer fer raquetes sobre neu verge i d'un gruix considerable. I les dates escollides per fer l'excursió així ho van permetre.
Començàvem a caminar per la pista i agafàvem el GR que ens conduís fins a l'estany. La qualitat de la neu era excel·lent, ja que un cop agafat el camí, fora ja de la pista, ningú l'havia trepitjat. Però el temps no era tan benèvol. Malgrat que trepitjar la neu era un plaer i que fèiem raquetes de debò, obrint camí i trepitjant neu verge, amb aquell so característic en aixafar-la i la lleu sensació d'enfonsar-se que se'n deriva, el fort vent ens va fer girar cua. Tornàvem a agafar la pista fins que vam arribar a l'aparcament, naturalment buit de cotxes en aquesta època de l'any, punt des del qual segueix fins al llac, on no vam arribar perquè havíem passat força temps al GR. De totes maneres, no es tractava d'arribar més lluny, sinó de gaudir de la qualitat excepcional de la neu, i això ho vam poder fer sobretot mentre vam anar pel GR.
Era l'hora de dirigir-nos al refugi d'Arestui, situat en un lloc tan idíl•lic com de difícil accés i on de seguida el tracte familiar dels seus responsables en va fer sentir com a casa, però amb millors vistes, que vam poder contemplar l'endemà. A més, començava a nevar amb força, cosa que s'havia iniciat ja a la tarda quan tornàvem cap a Espot. Era una bona notícia per al dia següent, quan tornaríem a gaudir de neu verge i amb un bon gruix. Un bon sopar casolà per recuperar forces, agradable estona de sobretaula a la vora del foc i a dormir.
Diumenge començàvem a caminar prop de Boí. Per indicació dels amics Alfredo i Javi, que ens va aconsellar sàviament durant tot el cap de setmana, preníem el camí dels enamorats. Després seguíem per la Vall De Sant Nicolau fins arribar a l'estany de la Llebreta, que vam trobar gelat. Sembla mentida com es transformen paisatges tan coneguts segons l'estació de l'any. Si a l'estiu ja és un paratge formidable, a l'hivern canvia totalment per adquirir altres colors i continuar oferint un enorme atractiu visual. La baixada la vam fer per la drecera, per on passen els excursionistes a l'estiu, tota vegada que la pista ja no està coberta de neu però hi transiten jeeps un darrere l'altre. No l'havíem agafat per pujar a l'estany perquè no podíem saber-ne l'estat més enllà dels primers metres, però per baixar sí que vam poder determinar que la drecera tenia les traces fetes i no havíem d'obrir camí, cosa que hagués allargat massa l'excursió. Creuant diverses vegades la pista, descobrint bells racons que no havíem vist pujant i deixant enrere el temps assolellat que ens havia acompanyat tot el matí, arribàvem als cotxes, altre cop, nevant. Una bona manera d'acabar un cap de setmana de raquetes de neu.
Edgard