Cap de setmana per recordar el que hem passat per fer el cim del Canigó, que amb gairebé 2800 metres d'altitud és el pic sobirà (adjectiu de plena actualitat política) de la serralada homònima, ara situada en l'anomenada Catalunya Nord. Excursió que se suma a la llista de pics que ha assolit el Club, sempre en aquesta època de l'any i que enguany estava inclòs en els actes de celebració del cinquè aniversari del Club. Donades les característiques de l'ascensió i la distància que ens separa d'uns dels cims més emblemàtics de Catalunya, es requeria dormir ben a prop del pic.
Així, sortíem dissabte al matí i al migdia ja estàvem ben a prop del Canigó, cim imponent que havíem vist des de la carretera. Després d'un dinar de camp, caminàvem uns tres quarts d'hora per agradables camins boscosos per visitar l'acollidora abadia romànica de Sant Martí del Canigó, situada en plena serralada. Un petit tast del que ens esperava l'endemà. Després de deixar les coses a l'hotel on passaríem la nit, anàvem a sopar al poble fortificat de Vilafranca del Conflent, que de nit multiplica el seu encant.
El dia següent començava... molt aviat. A les 5h ja estàvem llevats. Vora una hora més tard havíem deixat els cotxes a l'aparcament que hi ha al costat del refugi de Marielles i començàvem a caminar en direcció al pic del Canigó (el fet d'anar-hi amb cotxes alts ens va permetre deixar-los al costat del refugi i estalviar-nos vora una hora caminant). Malgrat la fresca lògica de primera hora del matí, de seguida el temps ens va obsequiar amb un dia magnífic, sempre assolellat, que va fer més agradable caminar per aquest paratge tan especial.
El recorregut presentava les etapes habituals en l'ascensió a un pic. Primer, una zona boscosa, que anava deixant pas a zones amb menys vegetació que, a través dels arbres, ens deixava entreveure el color verd de les muntanes de davant i el blanc de la neu en muntanyes més distants; color blanc tan característic dels cims muntanyosos enguany per la gran quantitat de pluja. Després, el pas per sobre d'un riu (l'únic que hi ha en el recorregut), el cabdal del qual donava la possibilitat de passar-lo per dos punts, sempre fent els equilibris pertinents i sense més dificultats.
Seguidament, un llarg passeig rodejat de vegetació ja sense arbres ens portava fins a un pla aparent i immens que, no obstant, presentava ja un desnivell important. Des d'aquest punt ja vèiem el cim, que des de lluny sembla impossible d'assolir per la seva verticalitat. Havent esmorzat abans d'encaminar la part més forta de l'ascensió, empreníem la marxa de nou (de fet, els excursionistes més ben preparats van aconseguir pujar al cim sense parar, i van esmorzar dalt mentre esperaven la resta del grup) per una part del camí que requeria fer uns metres... per sobre de la neu.
Ens quedava la part més espectacular de la pujada. Primer, serpentejant per tal de guanyar alçada en pocs passos, que ens situava en una alçada que ens permetia contemplar el pla d'on veníem des de ben amunt i veure altres muntanyes que ens rodejaven. En aquesta altitud ens retrobàvem amb les sensacions que només ofereix l'alta muntanya: tranquil·litat i silenci absoluts i la lleguera sensació de falta d'aire. Ja a la canal, amb una amplada molt més que suficient, planejàvem els últims metres per arribar a l'última part de l'ascensió, i la més característica, l'anomenada xemeneia.
La pedra totèmica anomenada Gendarme ens donava la benvinguda. Havent-li demanat el permís pertinent, i reforçat pel fet d'haver visitat l'abadia el dia anterior, començàvem a pujar la xemeneia amb peus... i mans, ja que la força dels braços, així com el punt de suport que representen, és imprescindible per efectuar els passos que suggereix el recorregut per la xemeneia, d'altra banda molt ben indicat.
Uns minuts més tard, acabada la grimpada, assolíem el cim del Canigó, el nostre objectiu. Cim que, a diferència d'altres, no només ens ofereix vistes a altres cims d'altitud semblant, sinó també a una bona franja de la Mediterrània (per alguna cosa n'hi diuen el far dels Pirineus).
Feta la fotografia de grup, tocava baixar. Primer, altre cop la xemeneia, assegurant sempre tots els passos, com en la pujada. Després, gaudint de les vistes i l'entorn que ens ofereix aquest recorregut. Així, arribàvem altre cop al punt de sortida amb un “temps” de vuit hores gairebé exactes, un bon ritme sense dubte.
Com sempre, s'ha d'agrair el seu esforç a tots els “guies” de l'excursió, i més en l'ascensió d'un pic tan respectable: les indicacions del Benet per no pujar pel camí equivocat, el bon estat físic del Ricardo que li permetia anar en la posició que creia més convenient per ajudar els altres socis o l'ajut del Jesús a l'hora d'assegurar cada pas efectuat a la xemeneia tant de pujada com de baixada, per citar només alguns exemples.
Edgard